Ahora sí que me he perdido
El niño que se acerca
también se aleja
se pierde al llegar
es decir
el niño que se aleja
se acerca para perderse
y dando por hecho
que no sabemos
quién es este niño
y de todos modos
antaño la música
era más blanca
y cómo es posible sin embargo
que fuese blanca
y qué tiene que ver
la música
con el acercarse
y el alejarse
Carles Hac Mor
"El artista (y el escritor es un artista de la palabra) y el arte (la poesía) son una cosa, y la cultura y los culturaires (o faedors de cultura) son otra. (…) La poesía, cómo han hecho todas las artes, música incluida, se tiene que democratizar, que no quiere decir banalizar, a pesar de que la banalización no es nada mala. (…) Los culturaires aplican juicios de valor y esto sobredetermina su perspectiva. En cambio, el artista y el poeta practican la suspensión del juicio. Los juicios de valor van contra la creación; las escaleras de valor sobran."
Carles Hac Mor
El temporal de les faves
Com que l’escriptura la voldria
retallada, descosida, sargida, apedaçada,
foradada i ratada, vaig fent com si no hi fos,
deixo que ragi, tot i que no les tinc totes
mentre, ben decidit, esmotxo, desmanego,
aparraco, desgasto i faig culcosits i badadures
fins que jo mateix acabo tot retallat, descosit,
amb tomàquets i pedaços, clivellat i rosegat.
Llavors, tu t’ho emprovaries, i, atorrollat
i empipat, amb la fatxa que faries, m’engrescaries
a enllestir-ho: et trauries la rampoina
i, juntament amb el meu barret,
la llençaria al foc, m’hi escalfaria,
i et tornaria el teu vestit havent-lo fet bocins:
aquests esquinçalls, socarrimats per les cendres
vives d’aquells parracs, foren els meus poemes,
no tan informes com voldria amb la dèria que tinc
de passejar-me per la boira de Ponent,
no tan descordats com resultarien
si no els haguessis de llegir.
Carles Hac Mor
La lluna i la pruna
Ens recolzarem a l’ampit per fitar l’aigua
giravoltarem turó amunt i
remorejant lleument
semblarem teranyines
i hi perdrem els estreps
faré la guaita de nit
i afollaré
cop rere cop
la tercera dimensió de l’ombra de la fe
que ja m’han esquilat a bastament
i penso a què treu cap
de ser musclo d’aquesta olla lírica
si Cal·líope es pot haver amagat l’ou
sota el vestit
i segurament
no ho notaria ningú.
‘No em cap al cap’
Carles Hac Mor
La rodilla que fuma
si voluntad equivale a deseo
te haré mal imagino
esta araña
que trepa por la pared
un concierto de guitarra
in memoriam
quizá eran dos
de pronto sin embargo las gotas
y los pasos contados
el almendro y la guía de Italia
ay todo crece en un verde
sin adjetivo
Carles Hac Mor
No hay comentarios:
Publicar un comentario