Maria Àngels Anglada

Antígona

Anant a Delfos, la sagrada, atura’t
en el camí: florides de records
t’esperaran les pedres, el teu somni.
¿No sents com entre el blat l’aire es commou
i síl·labes ardides resplendeixen
contra el tirà que canvia de nom?
Els mots d’una ombra, com espases, tallen
el temps, el vell tapís de sang i d’or.
Entre els fils esquinçats, la noia altiva
les lleis dels déus escolta i el seu cor,
els ossos blancs del seu germà somriuen
i es torna a cloure el temps com una flor.

Maria Àngels Anglada



Elegía a Lluís Companys

Fa trenta anys que et devem uns mots de comiat,
branques de llor veïnes dels teus ossos.

Escolta: mai ningú no m'ha dit res
de tu, ni si morires
entre vent desfermat, si et besà el sol
el cos romput, més compassiu que els homes
o et mossegaren dents d'una alba freda
amb aigualers de plors.
Però una antiga veu dins meu murmura:
sempre és gelada l'alba de la mort,
el sol s'avergonyeix quan cacen l'home
i fuig davant de l'odi mesurat.
Sé tan sols que caigueres
descalç damunt la terra que estimaves
al mur tacat de morts no decidides
per la filosa de les tres germanes.
Dintre la llarga nit d'esvanits somnis
eres un nom, eres una abatuda
fidelitat.

Amb el lli blanc de la llengua que estimen
els meus llavis de carn i els teus de cendra
ara et teixeixo aquest petit sudari
i amb un bri d'esperança
per entre els fils de l'amarga elegia
la meva sang et diu: adéu, germà.

Maria Àngels Anglada



"Había acabado la primera mitad; como estaba débil, el sudor manaba de su frente. Se lo enjugó con cuidado, para que no le llegase a nublar la vista. La segunda parte del trabajo transcurrió con menos fatiga y a medida que la silueta se ajustaba al dibujo, semejante a la forma ideal que él tenía bien clara en su cerebro, le invadía una especie de bienestar —desconocido desde hacía meses—, un bienestar físico incluso. Las manos tienen memoria, ya lo sabía; siempre se lo habían dicho los instrumentistas que le confiaban violines o violonchelos para reparar, o los que le encargaban una viola nueva y con los que le gustaba conversar y conocer nuevos detalles de su oficio de artistas. También sus dedos de constructor de violines habían conservado el recuerdo del delicado trabajo que se precisaba en su arte.
No, esta vez no se despertó sobresaltado ni le zarandearon en medio de un sueño. Se ocupaba realmente, por las mañanas, en la construcción de un violín. Pero la sirena del rancho, la precipitación de los ebanistas y carpinteros al dejar la tarea y, de golpe, la punzada del hambre en el estómago vinieron a recordarle que no estaba en su obrador. Estaba haciendo un violín en el lager por orden del comandante.
Ahora, por la tarde, los talleres interiores estaban cerrados, salvo el de reparación de vehículos; todos los presos válidos iban a trabajar a las fábricas de armas, de planchas de avión y de accesorios de tanques; los bombardeos aliados eran constantes y una parte de los presos apechugaba con la construcción de galerías subterráneas para una nueva fábrica de armamento. Daniel estaba destinado en la nave de IG Farben, una de las muchas que explotaban la mano de obra esclava. Su amigo el mecánico, en cambio, continuaba todo el día en el taller, relativamente bien visto por los führers y chóferes por su excepcional destreza y su buen ojo.
Así pues, salió de la carpintería tras sus compañeros de trabajo; siempre tenía la misma impresión: en cuanto dejaba el obrador, donde había vuelto a recuperar la sensación de estar vivo, era como si penetrara despierto en la gran pesadilla, en los tentáculos viscosos del monstruo. En lugar de turbarlo por las noches, la pesadilla empezaba al mediodía; y entonces se esfumaba la relativa tranquilidad conseguida, una especie de nudo le volvía a oprimir el pecho y le resultaba tan absurdo «su» violín como un rosal en una pocilga. Un violín en el Campo de los Tres Ríos, un violín para sobrevivir. Probablemente."

Maria Àngels Anglada
El violín de Auschwitz



No sé jugar amb màscares

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
de molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
d’uns pocs pensaments clars
Ni per bastir-me, en arbres de misteri,
nius de somnis remots. A la cruïlla
dels camins de la nit, la veu ressona:
hem escollit, en l’espera de l’alba
els dards de la veritat, o un dur silenci.

Maria Àngels Anglada


Retorn a la poesia

No he donat a cap altre les claus d'aquest tresor
que mai no ha estat ben meu, ni en altres braços
he escampat els pocs dons amb què et rebia.

Te'n vas anar amb passes tan subtils
i tan sense remor vas oblidar-me
que el qui vingué després el teu rostre va prendre
com el vell déu la nit que engendrà Heracles
amb figura robada i els seus besos ardents.

Només molt fugaçment una altra fesomia
d'ulls no tan clars i somriure més fàcil
vaig veure al rostre que em semblava el teu,
i tant vaig enyorar-te com enyoren la nit
els jardins fatigats de massa resplendor.

Com tu sense brogit, sé que ara torno a tu,
amant antic, isard d'altes carenes:
en tots a tu et cercava, innocent infidel.

Maria Àngels Anglada







No hay comentarios: