Joan Bodon

Alba d’Occitània

La nuèch e la plueja e lo gèl,

Pas una estèla dins lo cèl…

Quora tornarà l’alba?

Encara canta pas l’aucèl…

Quora tornarà l’alba?

albaUna nuèch longa sens amor,

lo rosal plora sus la flor…

Quora tornarà l’alba?

S’entrevesiam una lusor…

Quora tornarà l’alba?

Aquela nuèch s’acaba pas,

de cada part i a lo bartàs…

Quora tornarà l’alba?

La gòira demòra sul pas…

Quora tornarà l’alba?

Nuèch de cadenas e d’estòc

per ne riblar la lenga d’Òc…

Quora tornarà l’alba?

Mas cada mot geta son fuòc:

Quora tornarà l’alba?

Joan Bodon

“Es sus la talvera qu’es la libertat.”

Joan Bodon

"Escriure, sempre, escriure… El llibre que escriuré serà l’últim… Quan jo ja no hi sigui ningú no el llegirà. Encara que fos el més gran llibre de la nostra llengua. Una literatura, però, mai no s’acaba amb una obra mestra… Una vegada, en un monestir, un pare abat, un savi, un sant, agonitzava en un llit de cendres. Al voltant seu, els frares, de genollons, esperaven. No volien perdre res de les últimes paraules del superior que, sens dubte, serien memorables. El pare abat es girà, obrí la boca. Els frares es van apropar tant com van poder. I sentiren: —Voldria pixar… El pobre abat havia mort. ¿Quines seran les últimes paraules en la nostra llengua? ¿Les dirà algú mentre agonitza? ¿Potser només un mot? Abans de morir. Però la mort és la vida. És la gran paraula que l’home oblida. Així doncs, ¿morir com més aviat millor?

Que escrigui en oc o en francès: d’aquí a cent anys ningú no em llegirà. I si no és d’aquí a cent anys posem que sigui d’aquí a dos-cents… Arribarem al mateix punt. Així millor no escriure res… Pel poc de temps que em queda."

Joan Bodon

El llibre dels finals