Raimon Casellas

"Aquell herbei tan espès i tan tossut, que privava de dar un pas entre l'església i la rectoria, ja jeia a feixos estimbats al fons de les torrenteres, deixant lliure el trànsit dels caminals. Aquells carreus caiguts de les parets, que a tot arreu entrebancaven i feien nosa, ja tornaven a hissar-se a dalt dels murs, sostenint l'empenta de les voltes. Aquella pobra església, que se n'anava a trossos per moments, amb les lloses enfonsades, les parets plenes d'esberles i la coberta tot un esvoranc, s'alçava altre cop amassissada i ferma, resolta a esperar a peu dret l'envestida dels sigles que vinguessin. Fins la rectoria, la rectoria, tan corcada, tornava a aixecar el cap tota alegroia; perquè, aixís que les obres de l'església varen estar llestes del tot, se va apariar un xic la casa de la manera que es va poguer. Com l'edifici era prou gran per a la poca gent que l'habitava, va acabar d'enderrocar-se el cantó més enrunat, i amb les desferres sobreres se va adobar la bandada del porxo, que encara s'aguantava poc o molt. I ¡quin goig de mirar va fer allavors la rectorieta nova, tan reblanca de parets, tan vermella de teulada, tan verda de porticons! ¡aquell jardí que el rector havia fet plantar prop del caminal de l'hort, ben sembrat de violes dobles i de rosers de tot l'any!

[...]

Després mossèn Llàtzer va parar una estona i, traient el cap pel finestral del cloquer, va volguer veure si la clotada es desvetllava. Mes... tot era silenci i soledat. Les darreres clapes d'ombra s'escorrien pels avencs, fent lloc a les primeres llenques de boira matinal que anaven teixint-se per les pinedes o esfilagarsant-se per l'espai. Però d'ànimes viventes... res. Ni sombra ni rastre. Allavores va pensar el rector que calia redoblar el fervor i el crit de les campanes, i es va posar a repicar alhora amb els dos batalls. Va ser una cridòria desesperada per a fer venir a les ànimes a la vida eterna. ¡Nong! ¡Nong! ¡Nong! ¡Ning, ning, ning! ¡Nong, nong! ¡Ning, ning!

Però, com que, a pesar dels tocs desesperats, la gent no donava senyals de vida, el rector, ja quasibé perduda l'esperança, se va posar a tocar a missa pausadament, tot desencantat i tot marcit. Als crits neguitosos de desvetllament, van seguir els tres tocs mandrosos, cançoners: ¡Nang... nang... nang!... I aquell prec acompassat va ser el que va obrar el miracle...

Quan mossèn Llàtzer va tornar a treure el cap per la finestra del cloquer, va sentir que el cor se li eixamplava. De les casetes mig enrunades del sot n'anaven eixint caputxes blanques i gambetos negres que, com difunts emmortallats que sortissin de les tombes, s'encaminaven pausadament cap a l'església. El rector va alçar els ulls al cel, perquè va creure arribada l'hora de la resurrecció.Quan mossèn Llàtzer va tornar a treure el cap per la finestra del cloquer, va sentir que el cor se li eixamplava. De les casetes mig enrunades del sot n'anaven eixint caputxes blanques i gambetos negres que, com difunts emmortallats que sortissin de les tombes, s'encaminaven pausadament cap a l'església. El rector va alçar els ulls al cel, perquè va creure arribada l'hora de la resurrecció."

Raimon Casellas i Dou

Els sots feréstecs

"Bé es veia prou, pels cants i les rialles, que an aquella comarca dels vinats frondosos, li havia arribat l'hora xamosa de les veremes. Tot estava a punt, tot a saó. Només mancava que baixessin les colles de per munt a començar la tallada. El fruit, madur i embotit, fins semblava que demanés el falçó dels veremadors. Una pluja prima, com caiguda a posta, acabava d'inflar els frescos penjois, que, de tan feixucs i assaonats, feien vinclar tot el sarment, pesants com llordes marmelles dispostes a encoratjar la vida dels pobres homes amb l'alegria de llur licor.

En aquella hora de dolçor infinita, l'oreig de la mar propera feia somoure la pampolada, tenyida a claps dels tons luxosos d'escarlata i porpra que designen la saó del fruit. Colles de veïns passaven per les rases mirant-se tant bé de Déu; i per entre els pàmpols tremolosos, que, al fregar-se entre ells, cruixien amb sorolls de seda, la gent contemplava amb plaer les riques penjarelles de raïms, pintats de distints colors. Quin goig que feien als ulls i quina salivera arran de llavis! El cartoixà de tons daurats, la pansa moradenca, el sumoi tenyit de rosa, la malvasia de blanc verdós, el picapoll de cera empolsinada, la tintorera sucosa i negra, el moscatell de transparències d'ambre... Mai per mai de la vida s'havia vist una abundor com aquella que omplia les planúries regalades de la costa de Ponent!

Però, de tota la comarca beneïda, cap terme com el de Fartanelles, per la gràcia de Déu que vessa al volt. El cel, el terrer, les cases, tot fa cara de gaubança i benestar. Arrecerada sota els tossalets de Bellavista i guaitant de cara a mar, la vila de les cases blanques i els patis florits sembla que rigui cofoia, només que de veure el panorama joiós que se li obre davant dels ulls. Primer, la tendra verdor dels horts... més enllà, la virolada catifa dels pàmpols... després, la grogor fina de la platja... després, la lluïssor d'una mar tota espurnejant de guspires d'or i plata, sota un cel d'atzur petonejat pel sol."

Raimon Casellas

Les veremes de la por