"Abans que la poesia, em fa l'efecte que el que ara ens pot interessar més de l'obra de T. S. Eliot és la doctrina literària i la crítica. El mèrit de la poesia em sembla evident, però ara m'inclino a veure-hi un indici de la mena de persona que era el seu autor més aviat que una obraque s'aguanta sola. L'Eliot juvenil de les primeres poesies, que d'una banda no sap com heure-se-les amb les senyores de Boston i de l'altra no pensa sinó a clavar puntades de peu a la gent que l'emprenya Londres, em satisfà molt més que no pas cap renovador de la poesia de llengua anglesa amb importacions foranes (de Laforgue o Corvière, per exemple), que ha estat durant tant de temps l'Eliot de la versió oficial. I a The waste land ara no hi veig sinó l'exponent d'una crisi personal provocada per la dona amb qui el pobre poeta havia acabat casant-se i que va haver d'abandonar: l'interès biogràfic, doncs, n'és ara per mi l'interès primari. La col·lecció completa de les poesies d'Eliot està d'altra banda, farcida de retalls de coses sense acabar, que amb prou feines valen res sinó, altre cop, com a indicis sobre l'artista que els tenia desats en un calaix. Quant als Four quartets, bé, són l'obra més perfecta i al mateix temps més avorrida de l'Eliot poeta: un mer discurs reiteratiu sobre les conviccions, o potser cal dir les especulacions, o com a mínim les divagacions, d'un autor que ja té cinquanta anys. De cap a cap, doncs, un discurs directe sobre el no res. I, en l'endemig, ¿que se n'ha fet, d'aquell "correlat objectiu", emblema de la indirecció i la despersonalització que haurien hagut de caracteritzar la poesia del nostre segle?"
Joan Ferraté i Soler
Provocacions
Els aristòcrates
No sabré escribir los detallados poemas
que os escribís. Mi asco
(ya viejo porque nadie cuenta su historia), como los tobillos de una niña gitana,
quizá me deja ser piel y vida bajo la mugre,
pero soy grisáceo, y sólo hablo
de generalidades, como un plebeyo
que no escuchó nunca, frescos y lentos,
los recuerdos de las mujeres de la casa
densa, y que anda vacío: un pozo de miedo.
Joan Ferraté i Soler
Teseu
No reencontrarás
tu sombra espesa
el propósito dúctil
con que sabes traicionar
hasta que salgas adonde
a la luz del sol
(“¿cuál, cuál?” te grita
la grajilla) juntas
te esperan las mujeres.”
Joan Ferraté i Soler
“El vértigo de la atracción sexual nace de la conjunción fortuita de dos movimientos de evasión simultáneos, uno que nos arrastra más adentro de nosotros mismos, hacia una identidad personal superior, que es nuestra y que no llegamos nunca a incorporar en nuestro cuerpo, mientras que parece que nos llame desde la intimidad incorporada en el cuerpo del otro, y otro movimiento que nos transporta fuera de nosotros, hacia la privacidad que se nos da en el otro cuerpo y que nos parece que podemos alcanzar en la misma medida que utilizaremos este cuerpo, pero que permanece siempre cerrada en la identidad del otro con su cuerpo.”
Joan Ferraté i Soler
Del Desig (Empúries)
“La finalidad de mi vida ha sido, es, la sabiduría, la plena posesión de mí mismo. Mi vida, pues, no tiene finalidad (ninguna finalidad determinada)”
Joan Ferraté i Soler
No hay comentarios:
Publicar un comentario