Cant de vida
Camtem victòria, dona estimada!
Ja tinc parada
la nostra llar.
Es blanca, blanca; i assolellada.
Talment diries que està encantada
mirant al mar.
Cantem hosanna, ma bona amiga!
Deixa que diga
qui no'm coneix.
Tot amant pobre, per molt que ho siga,
si pren exemple de la formiga,
la llar guarneix.
Riu, dona verge, cor-floridora,
prometedora
de fruit d'amor.
Tú, que ets alegre i alegradora,
canta'l fill nostre, que vé amb l'aurora
del teu rubor.
Mira la terra, que és rïallera!
La Prîmavera
m'ha retornat.
Ja no'm fadigo ni'm quedo enrera,
tot i fent via per la dresera...
Ja m'he salvat.
L'ànima'm sento forta i ardida:
dret a la vida.
rient, em du.
Vola que vola, canta, agraïda,
perqué, amorosa, l'has redimida;
i ara és per tu,
tota per tu!
Ignasi Iglésias i Pujadas
La blavor del mar
Blavor del mar, mirall fidel
del blau del cel.
¡Oh com atraus al pescador,
trïomfador,
amb cor d'infant i sense fel!
Encís del mar:
el pescador
deixa, per tú, la seva llar
—que és el seu blanc reposador—
i, entre'l teu blau i el blau del cel,
dut per l'atzar,
tot ell devé espiritüal,
amb l'ideal
pur i enlairat com un estel.
Mar blau, mar blau,
engolidor
de la claror
que a l'home atrau.
Mar blau, mar blau,
refexador
de la negror
que al nostre cor ha fet esclau.
El pensament,
trïomfalment,
en la blavô
de l'horitzó
s'eixampla, alat,
amb absoluta llibertat,
í fa més pur al pescadô.
¡El mar l'atrau,
tan blau, tan blau!
La terra no.
Puix sols de lluny té la blavô
del seu anhel;
puix sols de lluny s'assembla al cel.
La seva llar,
com el seu cor, de cara al mar,
senzilla i blanca,
és una flor que mai es tanca
rïent al sol,
sempre en perill de pena i dol.
La seva llar
és el seu port,
és el seu far
de vida i mort
que vessa llum en la blavor,
eternament encisador.
Ignasi Iglesias
Les altures
Quan veig el cel blau,
tan ras i esplandent
que canta i atrau,
voldria enlairar-me, volant lliurement,
i estendre pels aires el meu pensament,
deixant de sê esclau!
Quan veig un aucell
que vola, cantant,
li envejo les ales que bat, triomfant:
voldria enlairar-me, ben lliure, com ell,
i estendre pels aires la veu del meu cant.
No puc encelar-me!
No puc esplaiar-me!
Soc fill de la terra! Soc fill de la terra!
Si pujo a la serra,
m'ofego, pujant.
Soc fill de la terra,
soldat en la guerra
que'ls homes se fan
i sempre es faràn.
La vida, amb ses ànsies, al cor se m'aferra,
i tot sospirant,
contemplo els aucells que volen, cantant.
Ignasi Iglesias
No hay comentarios:
Publicar un comentario