Xavier Moret

"En el món laboral, l’estrès no ajuda a rebaixar les xifres dels suïcidis. És més, els japonesos fins i tot tenen una paraula per a la mort causada per excés de feina, karoshi, que quan es tracta d’un suïcidi passa a ser karoshisatsu. Segons l’Organització Internacional del Treball, un 20 % dels japonesos treballen més de dotze hores diàries i es calcula que al cap de l’any hi ha uns deu mil morts per aquesta causa. El 2015 es va fer famós un cas de karoshisatsu, quan una empleada de vinti-quatre anys, Matsuri Takahashi, es va suïcidar el dia de Nadal després de fer un centenar d’hores extres cada setmana en una agència de publicitat.

La línia preferida dels suïcides de Tòquio, per cert, és la Chuo, ja que els seus trens són els que van més de pressa pel centre de Tòquio. Quan hi ha una «incidència», els passatgers s’ho prenen amb resignació fins que, al cap d’uns minuts, quan ja han retirat el cadàver, es reprèn el servei com si no hagués passat res. En algunes línies de metro, com en la de Yamanote, han instal·lat en els últims temps llums blaus perquè diuen que no deprimeixen tant, però de tota manera els suïcidis no s’aturen.

El metro de Tòquio és, entre moltes altres coses, un bon lloc per observar la variada població de la capital. A més dels salarymen, que solen anar pràcticament d’uniforme (vestit fosc, camisa blanca i corbata), i les office girls, que aprofiten els llargs recorreguts per maquillar-se, hi ha molts escolars (també uniformats) i representants de les diferents tribus urbanes. Com es pot veure, hi ha gent molt diversa, però una cosa els unifica: són molts els que, fins i tot abans del coronavirus, duien una màscara higiènica, sigui per no encomanar-se o per no encomanar malalties als altres.

Els que més criden l’atenció en la variada població de Tòquio són les lolites i els kodona, adolescents que vesteixen com si fossin nens o nenes de l’època victoriana. Una variació són les lolites gòtiques, que accentuen el color negre, el maquillatge i la línia provocadora. També hi ha els rockers, els glam-rock, els postpunk i els ganguro. Aquests últims es posen tan morenos com poden, saltant-se la norma japonesa que aconsella una blancor gairebé malaltissa. A l’extrem contrari tenim els shironuri, de cara blanca. Els cosplays, que es vesteixen com els seus ídols del cinema, de la música o del manga, donen també molt de joc."

Xavier Moret

Històries del Japó

"Gracias a la inestimable colaboración del mal tiempo —una constante en Islandia por culpa de los alocados vientos del norte, que no paran de revolverlo todo—, permanecí encerrado bastantes días en casa. Me pasaba horas y horas ante el ordenador, trabajando como un poseso, inmerso en mi maravilloso mundo made in Ikea.

Allí, por fin, había encontrado el aislamiento que buscaba, lejos de la rutina y de las constantes interferencias de Barcelona; allí, por fin, se daban las condiciones ideales para afrontar el tramo final de mi novela. El aislamiento, todo hay que decirlo, no consistía en un vulgar encierro de fin de semana, sino un doble aislamiento a toda prueba, como el que proporcionan esas ventanas con cristales blindados: estaba en una isla perdida en el mapa, rodeado de agua y de nubes, y apenas si salía de casa y, casi, casi, de mí mismo.

Ni que decir tiene que estaba encantado de la vida, ya que aquello era exactamente lo que venía buscando, pero en los momentos de lucidez me daba cuenta de que me encontraba sumido en un complicado asunto que podríamos calificar de colisión de mundos distintos. La cuestión era la siguiente: la novela que estaba escribiendo trataba nada más y nada menos que del embrujo de Zanzíbar —una isla cálida, africana, con playas de arena fina, aguas color turquesa y bosques de palmeras que me había subyugado en un viaje anterior— y cuando echaba una ojeada por la ventana me encontraba con un paisaje nórdico y con un clima invernal que no tenían nada que ver con los encantos tropicales."

Xavier Moret

La isla secreta