Sebastià Perelló

"Amb la mà dreta va fer senya que m'hi acostàs. Jo seia a la cadira tubular que m'havia deixat la infermera perquè la butaca s'havia esculat. Les anques només tocaven el caire del seient i quan vaig aixecar-me vaig agafar tanta força que vaig perdre l'equilibri i vaig anar de gambirot fins als peus del llit, però no vaig caure perquè vaig aferrar-me als barrots. Forçat vaig haver de riure. Una rialla histèrica, aspra, esborradissa, que al mateix moment en què s'insinuava es va trencar en un ronc. Recuperar la compostura em va fer sentir ridícula. Ell no va riure, però estic segura que així com em va clavar la vista li va revenir el retret de sempre. Un cavallot, una esburbada. I em va fer ràbia. Aquesta ràbia, al cap de tres anys, encara em fa mal. Sabia que li costava molt parlar. De fet, ja no m'havia dit res des del dia abans quan, a l'hora de partir, ell encara s'havia aixecat per anar al bany i el vaig veure d'esquena, davant la tassa, mentre em deia adéu. Vaig acalar el cap i vaig parar l'orella. No el vaig entendre. No sé què va dir. No sé si va dir res. Només una obstrucció de la glotis i va fer el darrer alè. L'aire calent em va fer pessigolles a l'orella. Aire expirat. No va fer els tres alens. La tia Antònia deia que els qui s'han de morir fan sempre els tres alens. Només en va fer un. Crec que sabia que era mort, però no em vaig moure. No sé què esperava. Amb la galta vaig fregar suament els llavis tallats i sembla que vaig xiuxiuejar alguna cosa. No record haver dit res, però la tia Antònia, que havia sortit al balcó, va entrar perquè va sentir que parlàvem. No va gosar acostar-se. Només quan vaig alçar el cap va entendre que el seu germà era mort. Amb tot això havien passat dos o tres minuts, tot i que a mi em va semblar una eternitat. No vaig plorar, era allà, al costat del llit, palplantada, sense dir res. M'hauria agradat perdre el món de vista, fingir que no veia els ulls de la tia Antònia que s'entelaven o tancar els de mon pare amb aquella serenitat que fan servir alguns actors de cinema. No saber què havia de fer, què havia de sentir, em va fer mal. Un dolor barat. Defraudador."

Sebastià Perelló Arrom

Mans plegades

“El poema posiblemente es el tapiz que cela y sustrae un sentido (un lugar reproche y radical donde tienes que ir a sacudirte, siempre lejos de las reverencias, un espacio de búsqueda) que hay que desentrañar, destecer, pero no se trata de quitar el hilo, (…) no podemos rehacer todos los pasos del proceso creativo del poema.”

Sebastià Perelló Arrom

"No escribo desde una posición en la que lo controlo todo, voy haciendo, y desde el momento en que abandonas el proceso de creación, nunca lo acabas, como decía Paul Valery, creo que se puede asumir un posicionamiento que , aunque nunca será el del lector común, me permite leerme como si no lo hubiera escrito yo. Esta experiencia me hace sentir como a mí me gusta, porque me siento más a gusto en el papel de lector. Sin embargo, es una cuestión complicada... Escribir no es tan diferente a leer, escribir es una operación cercana a la de leer un texto que está en erupción e intentas fijarlo, pero no lo consigues del todo, es un proceso que no terminaría nunca... Es por eso que puedes descubrir nuevas lecturas."

Sebastià Perelló Arrom

Quedes a l’escapça.

Lluny d’osques. Cerques el pas, fer la mossa

on has d’encloure el mot bandejat,

com un que para lloses.

Però saps com s’encomana el desfici.

Només la punyida.

Aquí has de revenir.

Aquesta manera de poquejar

en la deriva.

Perquè no basta alçar la veu per desllorigar

l’oficiant, has de fer servir la fura

que desorienta, desordir el laberint

embardissat i en haver perdut l’alè,

esquinçar-te en la nuesa.

Sebastià Perelló Arrom

"Todo se simplifica demasiado, el mundo es más complejo."

Sebastià Perelló Arrom