¿Qué cuenta el pájaro turbado por la tempestad?
¿Cómo predijo el azar de oscura fuente?
No volverá, no volverá a la muda
y dolorosa sangre de su hogar.
¿Quién percibe húmedas alas en la noche?
¿De dónde proceden vientos ajenos que no le previenen?
Nada le espera, nada lo hace avanzar:
abandona plumas en el aire donde se aliena.
Mas, si su cuerpo hallarais, preservad el agua
que duerme perdida en sus ojos desarraigados.
Susanna Rafart i Corominas
Reflexió de la llum
Desar la llum com una tela antiga
amb el paper que calla en el calaix
i obrir la veda de paraules certes
entre panteres negres com un puny.
Cercar en el mapa de les mans
camins tenaços cap a llavis lents;
tocar la sal del cos i fer-ne ribes
on encallar les pors i els seus inferns.
Podrir la fosca i veremar-la tota,
batre el silenci a cops com l'animal
lligat al sac d'un sacrifici breu;
no tenir res, però pensar com Déu,
infondre aurores brunes als teus peus.
T'he pensat com un trànsit:
riba emergent que emploma
la carn amb el ciment,
l'anhel de veure i veure't
en dunes de ciutat
damunt d'un llit
que emprima
les teles seduïdes
com el mirall d'un camp
nevat de primaveres.
T'he pensat com un àmbit
ateserat per rebre
el llevat i la sal
portats d'una altra terra.
T'he pensat com l'audàcia
justadora de l'au
filadora de l'aire
en un cercle tancat.
M'he vestit per pensar-te
en l'ombrívola cambra
com qui vol quietament
subornar el seu present
i fer-ne recordança.
T'he pensat com la llum.
Com un nanser lacònic
a qui el treball no venç
i fa créixer una nansa
fins a guardar-hi l'or
errívol de la lluna
quallada com un lacre;
així ensonyat pel mar,
faig créixer un llarg poema
on ensivello els dies
que cauen escatats
de tots els seus silencis
brillants i salabrosos.
I no m'empeny un far
ni la fatiga em mena:
com al nanser, la vida
em va xisclant la mort,
car he perfet els límits
des d'una sola riba.
La pell de la terra
i la pell de l'aigua,
l'oreig dels segles segant-ne els ventres:
escuma i còdols sense infantaments.
Prendre la terra com una donzella;
fingir el desig del pubis blanc de l'aigua,
encara fatigat de tantes entregues fugitives
o precipitades.
Donar-se per l'escassa redempció d'un llarg aprenentatge:
voler-la envelleix una mica.
La terra,
tèbia com préssec, allarga dits d'arena i es desaprèn el cos,
enfondida en la volença d'un cansament desatès.
La pell de la terra
o la pell de l'aigua.
El blanc és el color de la despossessió. "
Susanna Rafart
Santa Klara Uhartea/Isla de Santa Clara
1.
Mot a mot, el meu vespre cerca el pas
on he de deslliurar-me,
vedada espera,
encès passatge,
del vestit que he portat tots aquests anys.
El bes és el camí, no pas la barca,
humit brancatge del submón
on sense temps el temps buscava.
Segona flama, el centre d’ara,
pedra que em duu
a l’illa-fus del zèfir desordida.
Moll adust a recer
de l’onada marina,
vinc a tu desoint
les cendroses gavines
que com cavalls renillen
amb furor i damnatge.
Al mal d’haver begut del seu llenguatge
s’hi agafa l’herba antiga dels patrons
que varen naufragar. Hi ha discordança
entre el vell i la mort,
com n’hi ha entre el jove i la bellesa.
Una pregona certitud m’ateny,
i el vel desclòs per on m’endinsaré
a cercar, en la font pura, el nom darrer.
1.
Voz a voz, mi noche busca el paso
donde debo abandonar,
prohibida espera,
encendido pasaje,
el vestido que llevé durante años.
El beso es el camino, nunca el barco,
húmedo ramaje del submundo
donde sin tiempo el tiempo busqué.
Segunda llama, el centro de ahora,
piedra que me lleva
a la isla-huso del céfiro deshilvanada.
Muelle adusto a salvo
de la ola marina,
a ti voy, desoyendo
cenicientas gaviotas
que relinchan como caballos
con furor y daño.
Al mal de haber bebido del lenguaje
se añade la hierba antigua de los patrones
que naufragaron. Hay discordia
entre el viejo y la muerte,
como la hay entre el joven y la belleza.
Una profunda certeza me amenaza,
y el velo desplegado donde me adentraré
a buscar, en la fuente pura, el nombre último.
2.
Del balcó estant, els homes amoregen
com mariners atents a la bordada.
Lluny, ja no destria el far la grisa
curvatura del mar arran de costa
i és així com el fast s’abstreu del temps.
S’ajorna cada extrem de lletania
i l’hora compta pel delit dels déus.
2.
Desde el balcón, los hombres galantean
como atentos marineros a la bordada.
Lejos, ya no distingue el faro la gris
curvatura del mar al borde de la costa
y es así como el fasto se abstrae del tiempo.
Se pospone cada extremo de la letanía
y cuenta la hora para deleite de los dioses.
3.
Tornen de temps en temps
dies antics que l’alba
haurà de fènyer en pa besat.
Una biela gira sense mal
i els mots arriben més lleugers als cims,
llum bescavada en els roquers llunyans.
Entre aquests morts, el mar
i una llarga acordança
d’onades alçurades.
Res no ha de ser predit,
i tanmateix en l’aire
cal veure l’avançada
d’ocells que portaran
viva llavor natal.
Arbres del teu terrer serem llavors,
illa moreua:
cauran els fruits marçals entre tempestes
i ens colgarà el no-res
en un esqueix del crit.
3.
Regresan de tarde en tarde
días antiguos a los que el alba
deberá amasar en pan besado.
Una tuerca gira sin mal
y las palabras llegan más ligeras a las cimas,
luz hallada en roquedales lejanos.
Entre estos muertos, el mar
y un largo acorde
de olas alzadas.
Nada debe ser predicho,
aunque en el aire
es necesario fijarse en la bandada
de pájaros que traerán
viva semilla natal.
Árboles de tu terruño seremos entonces,
isla morada:
caerán los frutos de marzo entre tormentas
y nos sepultará la nada
en algo parecido al grito.
4.
Record brunzent de vies defallides,
una petjada breu, l’anhel d’un guia,
cabdells d’escuma de paraula viva,
i en banderoles tristes la ciutat
des del vaixell partida i dolençosa.
Alt el camí de nards? Alta la pena?
Sarments de sal són els principis; blau,
el ferm voler de la melanconia.
4.
Recuerdo zumbante de vías desfallecidas,
una huella breve, el anhelo de un guía,
madejas de espuma de palabra viva,
y entre banderitas tristes la ciudad
desde el barco, partida y dolorosa.
¿Alto el camino de nardos? ¿Alta la pena?
Sarmientos de sal son los principios; azul,
el firme querer de la melancolía.
.
5.
Cauen les tardes entre un món i l’altre:
anar i partir o lentament pensar-te,
deliri d’illa fugitiva o àmbit
de l’infinit que en l’acte no s’ocupa.
Gavina, encens volàtil, fon la gràcia
de perdurar en l’instant i allò que fou predit
en el mirall ja no s’esdevindrà.
5.
Caen las tardes entre uno y otro mundo:
ir y partir o lentamente pensarte,
delirio de isla fugitiva o ámbito
del infinito que en el acto se ocupa.
Gaviota, incienso volátil, funde la gracia
de perdurar en el instante pues lo que alguien vaticinó
en el espejo ya no sucederá.
6.
Corda ortigada, llum de far, els bous
solars sostenen núvols buits de somni,
i la ciutat s’allunya com un nàufrag.
Una pell contra l’altra i el dolor
s’exercita com la fera al moll
pescada de molt lluny. En l’art acaben
ferida i visió,
allò que s’accelera, el ventre obert
i la somorta espera d’un cos fred.
6.
Cuerda ortigada, luz de faro, los bueyes
solares sostienen nubes vacías de ensueño,
y la ciudad se aleja como un náufrago.
Una piel contra otra y el dolor
se ejercita como bestia en el muelle
pescada muy adentro. En el arte acaban
herida y visión,
lo que se acelera, el vientre abierto
y la dormida espera de un cuerpo frío.
7.
Res no fulgura en aquest centre, deies,
i eren senalles de fonoll les barques
que agombolaven el vell estranger,
el mort, la veu de sempre, aquell posat
de viatger subtil que cerca els llavis
d’una illa breu, domini i lleugeresa,
allò que cal al nou relat, i adust
camina pels voltants i s’adelera
per abastar-la tota i reconeix
en els cavalls l’escuma que anomena,
i en l’ombra, la necessitat del món.
Et portaran a casa amb covardia
les eugues del coneixement, tu deies,
si defallies, pedra i nit, al cercle
del temps que es fa immortal en els aurigues,
cecs portadors del camí fet, cremat.
7.
Nada fulgura en este centro, dijiste,
y eran cestas de hinojo los barcos
que rodeaban al viejo extranjero,
el muerto, la voz de siempre, esa pose
de viajero sutil que busca los labios
de una isla breve, dominio y ligereza,
lo que necesita el nuevo relato, y adusto
camina por los alrededores y se da prisa
para rodearla entera y reconoce
en los caballos de espuma que nombra,
y en la sombra, la necesidad del mundo.
Te llevarán a casa con cobardía
las yeguas del conocimiento, dijiste,
si desfalleces, piedra y noche, en el círculo
del tiempo que se inmortaliza en los aurigas,
ciegos porteadores del camino hecho, quemado.
8.
Murmuris en un mar esvalotat
són cants d’un cant que en l’aire llampurneja.
El cor demana ser escoltat i canta
molt indecís encara, acompanyant.
Un cop sec del llanxer la veu atura:
què perseguir en el tall mentre perduren
les altres veus que multipliquen l’u?
8.
Murmuraciones en un mar revoloteado
son cantos de un canto que en aire titila.
El corazón pide ser escuchado y canta
todavía indeciso, acompañando.
Un golpe seco del lanchero la voz detiene:
¿qué perseguir en la ruptura cuando perduran
otras voces que multiplican el uno?
9.
D’estar amb els altres ja no en tens desig:
les formes vistes en el mar s’escampen,
i el que van ser, les obres no ho reclamen.
Nova natura acorda amb els seus mots
qui en arts de navegant reté malures
(colors, rialla en plor, figura en foc).
El moviment retorna els pensaments
i escrius allò que soledat et prega.
9.
Ya no sientes deseos de departir con los demás:
las formas vistas en el mar se esparcen,
y lo que fueron, las obras no lo reclaman.
Nueva naturaleza acuerda con sus palabras
aquel que en arte de navegar retiene pesadillas
(colores, risa en llanto, figura en fuego).
El movimiento atrae pensamientos
y escribes lo que soledad te pide.
10.
Naus encordades i banyistes muts,
marea baixa o signes segrestats,
endormiscada sorra, pensar i ser,
o en l’alterosa calma, illa portada.
Via des d’on? llindar o frontissa, enigma,
tot l’ordre està reunit i a cops respira
la drupa fosquejant de l’esbarzer.
I qui té set ignora el seu origen
i allò que és, en el fogar, blanqueja.
10.
Naves encordadas y bañistas mudos,
marea baja o signos secuestrados,
soñolienta arena, pensar y ser,
o en la altiva calma, isla llevada.
¿Vía desde dónde? Umbral o gozne, enigma,
todo el orden está reunido y a golpes respira
la drupa oscurecida de la retama.
Y quien tiene sed ignora su origen
y lo que es, en el hogar, clarea.
11.
Mentre hi pensaves, s’ha colgat la via
del que semblava ser i el teu esforç
pel determini d’avançar-hi es perd.
Arrela en l’aigua el teu llindar invisible
i ara et sorprèn la casa sense escalf
i la desfeta d’una cambra closa.
Encara corren els heralds duent
les portes que t’hi havien de guardar.
El port, les mans, l’excés del teu llenguatge,
la boira de demà, barquers a l’illa
i les ungles dels poltres vellutats,
contra el sender real, a vel d’amor.
11.
Mientras pensabas en ella, se ocultó la vía
de lo que parecía ser y tu esfuerzo
por la decisión de avanzar se pierde.
Enraiza en el agua tu umbral invisible
y ahora te sorprenden la casa sin calidez
y la derrota de una estancia vacía.
Todavía corren los heraldos con
las puertas que debían protegerte.
El puerto, las manos, el exceso de tu lenguaje,
la niebla de mañana, barqueros hacia la isla
y las pezuñas de los potros de terciopelo,
contra el sendero real, a velo de amor.
Susanna Rafart
No hay comentarios:
Publicar un comentario