Muriel Villanueva

"El mirall, sempre el refotut mirall.

Vertical i estret, sense marc, vesteix una de les quatre cares de la columna inútil que fa nosa al centre de la meva habitació.

O almenys així el veia aleshores.

Fa dos anys encara feia allò de no mirar-m’hi ni de cua d’ull fins que no estava vestida, molt vestida. Em canviava de cara a l’armari, aquell armari habitat pel caos, i sabia que podia triar la roba amb tota la tranquil·litat del món, perquè jo mai no comprava ni em deixava regalar cap peça perillosa. Jo, teixits gruixuts i formes amples.

Aquell dia començaria a cursar el meu batxillerat artístic a l’únic centre de la ciutat que l’oferia, força lluny de casa, i hauria d’agafar sola l’autobús. No hi coincidiria amb cap antic company, i serien pocs els que trobaria a faltar. Acostumada a anar a l’escola de tota la vida caminant i vigilant dos germans més petits, l’aventura prometia.

Vaig tancar les cortines abans de treure’m el pijama i el vaig llançar al costat del Koda, que sempre m’havia guardat el secret. Després em vaig posar uns texans i una samarreta rosa de màniga curta que, a partir d’una costura horitzontal a l’alçada del pit, queia en una cascada d’ondulacions verticals fins més avall del pubis. El teixit pesava prou per no aixecar-se amb el vent.

Un cop vestida, vaig encarar el mirall per comprovar que, si em girava bruscament o aixecava els braços al màxim, ningú no em veuria la cintura ni el tors, la meva panxa xacrosa travessada per la cicatriu vertical que em baixa de l’estèrnum al melic i pels altres tres solcs horitzontals que arriben fins a l’esquena. Em vaig posar a fer saltets per confirmar que la samarreta no em delataria, que no s’aixecaria mai prou per mostrar a ningú el meu tronc asimètric, mancat del tros que, com una mossegada, un cirurgià em va prendre en un quiròfan gèlid per salvar-me la vida pocs dies abans que jo fes els cinc anyets."

Muriel Villanueva

Rut sense hac

"Habría que dejar que los niños eligiesen los libros."

Muriel Villanueva

"Profesionalmente mi sueño siempre es ser traducida, eso cuesta muchísimo y más desde una lengua como la mía. Mi lengua materna es el castellano, pero yo estudié en catalán, es mi lengua formal, la lengua en la que enseño, la lengua en la que escribo. He escrito cosas directamente en castellano porque es mi lengua materna, pero se me considera autora catalana y aunque escriba en castellano cuesta que la obra salga de Cataluña, sabes? Si yo leo por ejemplo a Maria Par, que es una autora que es noruega, porqué no me puede leer ella a mí., no? Pues porque es una lengua minoritaria y eso que Duna también está publicada en catalán y en castellano a la vez, pero es una editorial pequeña.. en fin, cuesta mucho y mi sueño es ese, salir de las fronteras y ser leída mas allá, esa es mi ilusión."

Muriel Villanueva