Ramon Vinyes

CANÇÓ D'AMOR

L'estiu se'n va. Jo et dic amor

sense pensar que, en dir-te'l, m'erro.

Entre l'herba de setembre i el meu cor

canten els grills amb música de filferro.

Et dic amor. I tu no em sents.

L'estiu que ens deixa solitaris,

et posa espígol a les dents

i, a mi, or mòlt damunt dels llavis.

Et dic amor. I el dia cau.

Fruits tardorencs la nit avisa.

L'estiu, que anava nu, pèl blau,

ja, des d'avui, porta camisa.

Et parlo amant. Somrius a què?

Claror d'estels del cel degota.

Sobre un amor, que és el darrer,

una fonteta, al lluny, sanglota.

Ramon Vinyes

DONAR NOM A UNA FONT

Donar nom a una font! Quin desig més viu!

“FONT DE MOSSÈN GUIU”.

Donar nom a una font que parli sempre més

amb veu d’aigua i cel estès,

i que visqui a l’ombra d’un penyal,

alt, alt,

un penyal gegant,

que posi al so de l’aigua veu d’infant,

d’infant un bon xic estabornit

pel gegant que li pesa sobre el pit.

I que no sàpiga ningú el nom d’on ve.

Existí Mossèn Guiu? Qui fou? Per què

porta el seu nom una fonteta tan petita?

Un nom qui sap de qui, i una infinita

dolcesa d’aquest nom que es pot seguir en el corrent

de l’aigua del torrent.

“FONT DE MOSSÈN GUIU”.

Gebre a l’estiu

i escalfor de record a l’hivernada

en evocar la font de neu colgada.

Nom que sembla una espera

quan parla amb poms de flors la primavera,

i que t’arriba al cor, en vol fugitiu d’au,

quan l’estiu cau,

Desig altiu

donar nom a una font: “FONT DE MOSSÈN GUIU”

i fondre’t, tu, i el teu record, en l’aigua que davalla…

Quina bella mortalla

la puresa d’uns sons

que ni amb claror ni amb fosca deixen de dir cançons…

Quin triomf de poeta

no ser res més, res més, que el nom d’una fonteta!

Ramon Vinyes

"Lo que se hace sin mala intención y por seguir el instinto no tiene importancia."

Ramon Vinyes

"No nos podemos permitir grandes lujos. Vivimos en el exilio, lo cual quiere decir que nos las hemos de arreglar como buenamente podamos."

Ramon Vinyes

Oda a Berga

Berga: peus dintre els blats, braços dintre els pins,

una estirada bruna al flanc d'una muntanya.

Costes amunt, hi puja un carro curull de romanins.

Dintre del carro cantaven; la cançó et féu entranya.

Temps enllà, abans que envellissis sota d'estels muntanyencs

uns masius —formigues clares— arrossegaren hortes...

Uns compassos de llum fixaren la ciutat dintre dels fencs

i espessors de pereres et varen fer de portes...

Després, pubilla rica de vestits variats,

fores blanca als hiverns, quan les neus cauen blanes;

tingueres ors d'estiu en flamejar els blats;

mantellina tot l'any feta amb sons de campanes.

I tingueres aigua, cristall dringant sobre el silenci de l'oblit

del temps que passa. Això, Berga, t'ha mantingut ben viva.

Mai no has ofert als fills la tardor del teu pit;

t'has renovellat —horitzons! horitzons!— amb lentor comprensiva.

Hauries pogut ésser una ciutat de cervells xops

—esponja xucladora de siderals desvaris...—

Has sabut reconèixer la rúbrica difícil d'imitar que fan els pops

sota la signatura, abonyegada de fe, de cent notaris.

I has seguit el camí que duu a un cim

—muntanya de Queralt, muntanya, jardí de muntanyes.—

La cançó que et féu néixer, la repeteix hora a hora el regalim

de les fonts que són ara l'entranya de les teves entranyes.

I avances, Berga! En l'avui ja hi tens demà

—carrers estrets que conserven l'ahir i se'n desvesteixen.

Sobre els teus campanars s'aixeca un campanar

amb campanes que vibren i amb sons que floreixen.

Sons que ressonen fixos i amb ressonar pregon

des d'aquest doll de cases, aigua de serralada...

Berga té present dintre del so del món:

el passat i el futur s'hi lliguen amb perfecta llaçada! 

Ramon Vinyes