Irene Solà Sàez

"A les dues de la matinada en Lluís es va aixecar procurant no despertar la seva dona i va sortir al jardí. Amb la llanterna a la mà va buscar la bola de carn. La va trobar intacta, sota el roure. La va agafar i la va entrar a casa. Se la va mirar a la llum del fluorescent de la cuina i va imaginar-se en Vicenç Ballador. En Vicenç Ballador pensant que en Lluís era un covard. Que aquesta era una d’aquelles situacions en què es demostra qui és i qui no és de pagès. Qui està curtit i qui sap què s’ha de fer. Va pensar que hauria de mentir-li. Dir que el gorjablanc s’havia menjat la bola però no s’havia mort. Insinuar que potser els gats salvatges se l’havien menjat. Demanar-li que l’abatés amb l’escopeta. Aleshores, va anar fins al lavabo i va llançar la bola al vàter.

Abans de ficar-se al llit es va rentar les mans. I se les va olorar. Feien olor de sabó i carn crua. De botifarra crua. Rosa i blanquinosa. La mare de la Victòria, quan estava viva i coïa botifarra, sempre en tallava una punta abans de posar-la a la paella, l’escampava sobre un tros de pa i se la menjava contenta com si fos una delícia. A en Lluís l’horroritzava, aquella visió. La dona deia que tota la vida, quan mataven porc a casa i feien botifarres i fuets, a ella li feien tastar la carn picada. Dir si hi faltava sal o pebre. I explicava que li portava bons records, aquell gust. Els pares de la Victòria eren de pagès. Masovers, que havien hagut de marxar de la casa perquè no era seva i era vella, i si la restauraven, els amos volien quedar-s’hi. La mare de la Victòria s’havia mort a poc a poc després d’haver marxat. Com si el trasplantament hagués pogut amb l’arbre."

Irene Solà Sàez

Els dics

“En lugar de vivir aventuras, en mi novela nos quedamos en casa, con las mujeres que se esconden y esperan.”

Irene Solà Sàez

"Escribo con la intención de hacer literatura contemporánea en catalán para lectores de todo el mundo."

Irene Solà Sàez

"Me interesa mucho la figura del fantasma porque es el personaje que nos permite reflexionar sobre la memoria y el olvido. Pero también es ese ser que no tiene cuerpo. Es aire, polvo, no se puede tocar, pero aquí juego a hacer una novela de fantasmas absolutamente corporal. La oscuridad también tiene un cuerpo que se puede tocar. Aquí se encajan las descripciones de partos, torturas, de trampas para lobos, de cómo darle placer a un cuerpo o cómo matar un cabrito y cocinarlo. Escribir usando cabeza y estómago, para mí, permite llegar a punzadas más profundas."

Irene Solà Sàez

"Si decides pactar con el diablo, al menos seguro que te sale una buena historia."

Irene Solà Sàez

"Toda la novela reflexiona en torno a lo que, a nivel individual pero también colectivo, decidimos recordar y olvidar. Eso, teniendo en cuenta que cada vez que narramos el pasado lo estamos transformando."

Irene Solà Sàez