Mònica Batet

”Como lectora no me gusta que me lo den todo masticado.”

Mònica Batet

"¿En un régimen totalitario, qué es peor: agachar la cabeza o rebelarnos?"

Mònica Batet

"Hi ha diverses prohibicions. La més evident és que cap soldat pot abandonar la seva posició a la línia, però n’hi ha d’altres. No es pot entrar en els territoris de l’altra banda, no es pot parlar amb l’enemic i encara menys oferir-li o acceptar-ne ajuda. Cadascun d’aquests incompliments es castiga amb un tipus diferent de mort. El soldat jove coneix aquestes prohibicions, com també les coneix la noia que es troba només d’entrar en aquell poble. Malgrat tot, fa tants dies que camina sentint només el soroll dels seus budells que no les té en compte i en tenir-la davant li demana pa i aigua. Ella el fa entrar a casa seva i para taula. Li diu que mengi tant com vulgui. El soldat no deixa de repetir paraules d’agraïment.

Passa una estona. Parlen poc. Ella va omplint-li el got d’aigua. De tant en tant es miren. La noia se li asseu al costat. Sembla que la guerra de què sempre es parla no existeixi. Però, de sobte, entren uns soldats i se’ls enduen. Són davant d’un rei que porta anells i penjolls d’or. Els fa algunes preguntes, però no sembla interessat a escoltar-ne les respostes. Per motius que no justifica considera la noia més culpable. Quan exposa el seu veredicte evita en tot moment mirar-los als ulls.

Al noi el pengen sense gaires cerimònies aquella mateixa nit al pati d’armes del castell. A la noia se l’enduen en una torre i allí passa cinc dies sense menjar. Després d’aquests cinc dies la porten fins a la línia. No deixa de suplicar-los clemència. Ningú se l’escolta. L’arrosseguen per terra, la despullen, li tallen els cabells davant de tots aquells homes que tornen a estar els uns davant dels altres amb l’esquena recta i sense permetre que els braços se’ls adormin. Només els diuen, Ara és vostra. Cada vegada que un d’aquells homes acaba de violar-la li escup als ulls i a la boca. Perd la consciència i mor l’endemà. Ningú gosa enterrar-la, i el cos d’aquella noia es va transformant davant de tots fins que només en queda l’esquelet.

Quan l’esquelet encara no és un esquelet, aquell rei que porta anells i penjolls d’or afirma que tem adormir-se. Cada nit se li apareix un esperit, una noia de cabells curtíssims, que li diu a cau d’orella, Dona’m sepultura. El rei s’hi nega, de fet ho prohibeix. Les nits se succeeixen idèntiques: ella li demana sepultura i ell li respon que ningú ha de donar ordres a un rei. Tot i així, finalment perd el seny i una matinada salta des de la torre més alta del castell."

Mònica Batet

Una història és una pedra llançada al riu

"Para mí la historia es tan importante como el lenguaje que se utiliza. Las palabras no pueden ser sobrantes y debe haber fluidez en las frases. No se trata de demostrar que sabes todas las palabras del mundo sino que sabes utilizarlas cuando es necesario. Para mí es importante que el texto pueda leerse en voz alta."

Mònica Batet