Laura Gost

"En Sebastià de vuitanta-un anys no té cap pensament per a na Catalina, amb qui va estar casat durant més de dues dècades. Ja no deu recordar tampoc com l’anomenaven els fills.
«Mamà», respondria si algú l’hi demanàs. O potser es limitaria a dir: «No en tenc ni idea».
És impossible, però, que en Sebastià se’n recordi, del muti: l’home ha canviat de vida i de dona un parell de vegades, des que tenia dos fills petits que li deien muti a sa mare, des que tenia una dona que esquivava els hidrats per acontentar-lo.
En Sebastià s’adorm amb dificultat. L’arròs a banda que ha devorat abans de la coca pujada es tradueix en una digestió feixuga per al seu estómac. Es pregunta si no hauria fet bé de prendre unes cullerades de sal de fruites abans de fer la becadeta, que potser dos plats d’arròs han estat excessius. D’un temps ençà, ell i el cuidador veneçolà s’han acostumat a fer els àpats en plats de postres. D’aquesta manera, si repeteixen no se senten tan culpables. Repetir quan menges en plats de postres no compta igual.
—Val més morir d’un rot que d’un badall.
—La padrina materna d’en Sebastià, al cel sia, deia això i ell ho subscriu.
L’home encara té temps de fer dos rotets silenciosos abans que en Juan Manuel se’l trobi mort. Quan se’n va, en Sebastià de vuitanta-un anys no ha reflexionat seriosament sobre si és creient o no. Abandona aquest món sense gaires preocupacions i sense estar segur de res, tampoc de si al lloc on vagi s’hi trobarà n’Anke o algú que s’hi assembli."

 

Laura Gost

Les cendres a la piscina