En vies d’extinció
No vulgues robar-me més temps.
Exhaureix aquests quants minuts més de respit
que et dono i passa pàgina ràpidament.
Abstreu-te de la biografia. De les espècies
en vies d’extinció. Oblida els crits rogallosos
i els vocables sobris. L’èpica i l’erudició.
Pren únicament del llenguatge el rostre
de cada instant. De la teua consciència
els llims del fons. És aquesta ferma
voluntat d’endreçar un paisatge
en degradació contínua el que t’ha fet
creure que ets capaç encara d’entendre
la vida. I converteixes en objecte d’estudi
la densitat del buit. Llavors s’estén
inevitablement una revolució silenciosa.
Unes paraules massa imperfectes que,
empeltades de silenci, desclouen el desig.
Joan-Elies Adell
Flors vermelles
Són d’un vermell rar aquestes flors.
Com si m’entrés alguna impuresa
en els ulls cada cop que em disposo
a mirar-les. Em fan recordar
amb precisió aquell gust amarg
que ja no és a la boca. Busco una fórmula
per poder parlar sense contemplacions
d’aquest mal sabor o de l’estrany color
d’aquestes gerberes que ara acabo de collir.
És tard. Miro el cel i són clars els núvols.
S’instal·len al voltant d’aquests fulls
que voldrien transcriure les arestes precises
d’aquells pètals efímers i envellutats.
Sé que això és inviable. Em sé atònit.
Desarmat davant la consciència de sentir
unes llàgrimes que s’escolen com fina
aigua de pluja. Caminen per unes galtes
inexplorades des del llunyà temps
de la infantesa. Els sentiments no coneixen
les lleis de la gravetat. Em miro a l’espill.
Em retorna una imatge desconeguda fins ara.
L’erosió de descobrir els motius del simple pas
del temps. Hauria de ser d’una superfície
neutra que només reflectís l’espai.
Ara s’ha transfigurat, però, en síl·labes
a penes comptades. En petites esberles
de llum que només saben reunir trossos d’atzar.
Joan-Elies Adell (Joan Elies Adell i Pitarch)
No hay comentarios:
Publicar un comentario