"Serían las primeras líneas de la nueva aventura de su personaje estrella. Ya lo tenía decidido: haría trizas los tres capítulos aburridos y misóginos que había logrado escribir desde que su mujer se había marchado de casa.
—¿Qué haces? —le preguntó la rubia, que jamás habría imaginado que estaba sentada al lado de alguien que se ganaba la vida escribiendo novelas de misterio.
—No es asunto tuyo.
El autor pagó las copas y salió del bar con un cigarrillo encendido en los labios. Cada calada que daba le iba descubriendo ángulos del laberinto argumental de su nuevo libro. Llegó a casa empapado en sudor y eufórico, dispuesto a empezar la gran ficción que lo mantendría alejado de su miserable vida durante dos, tres, cuatro meses. Cuando estuviese lista, llamaría al traductor —si todavía estaba vivo— y le pediría perdón antes de preguntarle por el final de la noche con la nieta de Blake Edwards, una mujer de hombros bien torneados que se movía con la sinuosidad de las serpientes, aunque todo el mundo la asociara con otro tipo de animal mortífero.
Antes de mentarlo se santiguaban y abrían los ojos de par en par:
—Ya está aquí —decían, como si hablasen de una maldición egipcia—. Terrible. Mortífera. La pantera de Oklahoma."
Jordi Nopca
Vente a casa
"Tot i que el van indemnitzar amb una quantitat de diners que li han de permetre arribar còmodament fins a la jubilació, el pare es va enfonsar. Durant uns quants mesos va tenir cita amb el psiquiatre cada dilluns a la tarda. Li va acabar receptant unes pastilles que s’havia de prendre just abans de sopar i que li feien venir molta son. Va tornar a fumar, ho va deixar, es va reenganxar al tabac i va deixar-ho una vegada més. Sovint li feien mal les cames; la mare i l’àvia deien que era una prova evident de mala circulació sanguínia, i no s’estaven d’aconsellar-li que anés al gimnàs, però en comptes d’això ell es va apuntar a un curs de cultiu i modelatge de bonsais. De cop, l’únic que aconseguia il·lusionar-lo era mantenir amb vida l’olivera minúscula que li havia regalat el meu tiet pel seu últim aniversari. Gràcies a aquesta nova afició, el metge li va reduir la dosi de fàrmacs.
El dia que vam passar per davant del laboratori, el pare va estar a punt de clavar un cop de volant i aturar el cotxe a la porta on havia esperat milers de vegades amb paciència de cocodril fins que el guàrdia l’hi obria. Buenos días. Al costat de l’edifici hi havia una fàbrica de galetes, i més enllà, el magatzem d’un supermercat i una gran nau dedicada a la venda de pells. Era un polígon industrial com qualsevol altre, però a ell se li havien humitejat els ulls, i estic segur que si hagués vingut sol se li hauria escapat alguna llàgrima."
Jordi Nopca
La teva ombra
No hay comentarios:
Publicar un comentario