Irene Pujadas

"El poble és petit i atapeït, pintat de ciment i ple de fa­miliars, pressions i expectatives. Deu carrers de cases, una església per als feligresos, tres bars per als parro­quians, un poliesportiu, un supermercat i una carretera que et porta, revolts previs, fins a una ciutat petita. Dos quilòmetres més enfora, flanquejat per un parell de tu­rons que el protegeixen de l’exterior, el cementiri és un espai diàfan i espaiós amb les tombes i mausoleus de ri­gor, però també amb una flora i una fauna que fa envejar els difunts.

Fa setmanes un dels vàndals, en Tono Vinvel, va fer un parlament als seus col·legues: els morts tenen un es­pai ben guapo i nosaltres malvivim aquí, atabalats i a cals vells. En Tono Vinvel va dir: No ho sé, anem­-hi a passar una nit. Per fer algo, va dir. Tenia una veu greu i una padrina enterrada. Compensava la seva timidesa lèxica amb un increment de la gestualitat. La resta de vàndals no tenia res a fer, així que van dir: Vinga. Els vàndals en massa, el seu acne i les seves extremitats descompensa­des van desfilar cap al cementiri. Era divendres. Van anar-­hi rugint, fent postures teatrals i obscenes, sem­brant el caos, imitant udols de llop i atracant i atemorint els tiets i les padrines que van trobar pel camí.

Passar-­hi la nit? Els pares van discrepar amb aquesta idea tan bon punt van assabentar-se’n. Segons ells, als morts tampoc els feia gràcia. No és difícil atribuir opi­nions als difunts; no sembla que ningú hagi de queixar­-se. Els progenitors deien: S’ha de mantenir un cert res­pecte. Els morts es mereixen un bon espai per sempre perquè sempre, en el passat, van esforçar­-se a guanyar­-se un lloc en aquesta terra. Els progenitors van desenvolu­par, per als seus fills perduts, la teoria de la cultura de l’esforç i la teoria dels seus pocs esforços.

El cementiri del poble era un paratge preciós: un bosc de xiprers, arbres de l’amor, parterres de crisantems i semprevives. Les branques de crespinell blanc sobresor­tien entre les pedres, els líquens hi formaven mosaics multicolors. Al costat dels panteons hi havia un racó sil­vestre amb tapereres, alfàbrega, menta i lavanda. En se­cret, la gent del poble hi venia a collir plantes aromàti­ques."

Irene Pujadas

Els desperfectes

“Los cuentos dependen mucho del oído y al final el lenguaje lo es todo.”

Irene Pujadas