Antonio Baños

"Generalment, es contemplen les coses dels catalans a partir d’eixos (a Espanya ho fan a partir de bàndols). Els eixos en disputa tradicional eren dos: esquerra/dreta i l’independentista/espanyolista, que ha quedat totalment desdibuixat per les polítiques d’obediència dels partits independentistes, però n’hi ha un altre, que ha entrat com a novetat en el debat ciutadà, i que seria, diguem-ne, l’eix «augmentatiu» o «decreixentista». És a dir, els que en volen més i els que creuen que ja n’hi ha prou. Aquest eix es pot aplicar a gairebé tots els temes d’agenda: més turistes, més hubs, més creuers, més promocions immobiliàries, més branding… I algunes opcions (tímidament ERC i, segons com, Comuns) comencen a moure el cap i pensar que potser sí que n’hem fet un gra massa, de Marcalona i de la Febre de l’Or, de fotre fora gent i de contaminar aquest petit clot de la Mediterrània.

En qualsevol cas, ambdues posicions ens ofereixen solucions que venen de gurus, animacions 3D, rethinking concepts, remodelling spaces i rebranding experiences. És a dir, que amb prou feines sobreviuen fora dels papers.

La Barcelona de la confusió, com podríem anomenar els anys que vivim, té almenys algunes coses bones: ha tornat a estar confrontada. La ciutat alegre i unànime (la de l’espectre de Cobi) és una de les distopies més volgudes pel poder, però que més ha patit (i de manera cruel) la dissidència local. La ciutat en conflicte i contestació és la Barcelona dels nostres ancestres, de les nostres memòries i l’única que pot tenir alguna mena de futur. Barcelona, parafrasejant un il·lustre poeta barceloní, o és dialèctica o no cal que sigui."

Antonio Baños

Barcelona no té solució